PROJECTE TURBINEGENERATION - TEXT DEL PROJECTE CONJUNT

PRIGIONERI

Pot ser que no entengueu res del què passa. Molt probablement pensareu que hi pinto lligat a una columna. Però perquè ho entengueu us haig d'explicar la meva història i de seguida ho entendreu.

La veritat és que no sabria dir-te com hem va arribar aquest moment. Em poso a pensar... i, simplement, recordo.

Al principi, mirava incrèdul a la noia que m'havia de portat. Jugava. Era la meva rival i alhora premi. Jo, segur de perdre sempre.

Quina sorpresa vaig tenir! Trobar-la un matí al'habitació! No recordo quan feia que estàvem junts. Només sé que la vaig veure llavors, per primera vegada, al meu costat. Però no feia bona cara, ja no era com temps passats, que malgrat tot m'agafava i ens uniem. Ara tot ha canviat tant.

Com va arribar a aquest estat? La veritat, no sabria explicar-ho. Només sé que allò que era bell, harmoniós es va anar tornant deforme, insofrible. El perfecte com distant, el diví perquè llunyà, es va fer cada dia més maldestre, vulgar, quotidià...

Però recordo uns fulls, uns fulls que tenia sobre la taula, que parlaven d'aquest projecte i vaig llegir. El nom que hi havia em sonava, s'assemblava al meu. Jo seria exposat! No m'ho podia creure, tants anys per acabar així.

Sabeu? Fa molt temps que era allà, amb ella. Cada any, cada mes, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon... Però ara veig, sarcàstic, com m'ha estimat, de seguida que ha pogut m'ha apartat del seu costat.

I mireu ara on sóc. Davant vostre, avergonyit, ja que em veieu quan abans ningú més que ella em veia. Ara ploro, lamento, allò tant típic de quan et separes d'algú que ha sigut part de tu.

Ara aquí lligat m'adono de les desgràcies, mentides, farses, la mala vida que li he donat.

Cada dia que ve, la contemplo, la seva bellesa, pura, adorable, distant. I ella, fa com si no hagués passat res. S'acosta i em parla, m'explica les novetats i jo li vull explicar les noves d'un pobre idealista, li vull parlar del passat ja que aquest temps que porto lligat a la columna em provoca opressió. Això m'ha servit per reflexionar, ara sé el que ella patia per la meva culpa, vull tornar amb ella, i demanar-li perdó. Però mai em respon i les altres peces de roba em miren i riuen, es burlen de mi.

He perdut la dignitat, i només et demano, tu que encara pots, que no et deixis marcar pel pes de la roba, ni pel que pot arribar a ser d'opressora, sabent que arribem a ser una càrrega i que et fem presoner del concepte de la roba en la vostra societat.

PROJECTE TURBINEGENERATION - IDEA CONJUNTA AMB INGRID XANDRI

Quan ja havien passat uns quants dies, vem fusionar-nos amb els companys per la semblança de projectes i per tant es modificarien coses. Jo, em vaig agrupar amb la Ingrid Xandri, ja que ella volia treballar amb el seu corsé, ja que és una peça que oprimeix, i no tries aqueste carrega sino que és imposada.

D'aquesta manera, vem començar a pensar com seria el projecte, l'únic que teniem clar és que voliem el corsé i cordes que el lliguessin. Tot seguit feiem un dibuix de la idea que teniem.

I aquella idea la hem anat evolucionan, ja que el Manel Clot ens va dir que era una bona idea i que la teniem que desarrollar. I així va ser... La idea va anar agafant forma fins a ser el corsé penjat a una columna, lligat amb una corda ample desde un punt elevat i cordes petites lligades des de les parts més apartades del corsé a unes pedres que hi havia al terra representan el pes de la roba sobre cada un de nosaltres. D'aquí el nom que li hem posat al projecte, PRIGIONERI que amb català significa presoner, i englobava el que voliem transmetre.

És veritat que no ens va portar molta feina ja que ho teniem molt clar des de el primer moment el que voliem i el perquè del que feiem.

PROJECTE TURBINEGENERATION - IDEA PERSONAL

Tot va començar quan ens van dir que fariem un projecte amb la roba, relacionat amb el Howard. Pensavem que seria un treball més... Però no va ser així. Tot va ser costos... ja sigui per perdues de classes, hores de feina de pensar projecte...

Així doncs vem començar a treballar a partir de que ens produia la roba. Alguns s'enterraven sota la roba, altres jugaven amb ella, etc. I poc a poc cada un li sortia una idea del que faria.

A mi em va sortir la idea de treballar amb els mocadors de coll que em va deixar la meva mare, ja que em provoquen sentiments oposats. I a partir d'aquí vaig començar amb una performance on tenia els peus i les mans lligades amb els mocadors de coll i la boca amordaçada per un altre. D'aquesta manera, vaig decidir fer el projecte sobre la roba que ens oprimeix, que ens fa sentir presoners.

AIXÒ ÉS RITME!!!

Simon Rattle tria La consagració de la primavera en el seu debut com a director de la Filharmònica de Berlín. L'orquestra és a la fossa i sobre l'escenari més de 250 escolars es mouen al ritme de la música de Stravinsky en una coreografia creada per a ells per Royston Maldoom. Hores, dies i mesos de treball acabaran en un experiment artístic i pedagògic únic en el món. Un llarg camí fins que comencen a apreciar el valor de la representació col·lectiva i l'entrega, a abandonar-se a la música i a utilitzar el cos per expressar-la.
A més al llarg de la pel·licula, és veu l'esperit de superació de alguns dels nois. Així doncs et dona una visió de superació dels problemes de la vida qüotidiana. Per exemple, una noia agafava el compromis tot i saben que sempre ho deixava tot, l'altre noi és el que esta sol a Berlin i l'últim i que em va cridar molt l'atenció és l'altre noi que no li agradava ni donar la mà perquè trobava que era algu molt íntim... Però tots ells es superen.

Tavi Gevinson

Té 13 anys i els 11 va crear el seu propi blog. Aquest no va ser descobert per els seus pares fins un temps més tard, llavors els seus pares li van regalar una càmara i va començar a penjar els seus videos, fent representacions de personatges amb vestits diferents.
Es va fer famosa a partir de quan la NewYork Times va trobar el seu blog i li van dir de fer una entrevista. A partir d'aquí va sortir en portades pop i molts artistes van voler fre-se fotos amb ella.

CHRISTIAN BOLTANSKI

Christian Boltanski, va neixer a Paris, el 6 de setembre de 1944. Aquest es fotograf, escultor, cineasta, resumin un artista de formació autodidacte... que es principalment conegut per les seves instalacions.

La seva obra esta marcada principalment per una intencionalitat de arxiu i memoria que va més enllà del explicitament present. La roba feta servir en les seves instalacions i les fotografies dels que ja no hi són, forman una part fonamental com a marca de el que ja no hi és...
La seva obra molt probablement és així per com estat marcat al llarg de la seva infancia, ja que va neixer a finals de la Segona Guerra Mundial en una familia marcada per l'holocaust i entre 1969 i 1971 a començar a reconstruir la seva infancia a partir de fotografies.

ELS MONS DE CORALINE

L’essència de la història és compartida per novel·la (Neil Gaiman) i film dirigit per Henry Selick. Aquesta ens fa viatjar pels mons de fantasia interior d’una nena d’onze anys.
Aquestes fantesies són un retrat dels temors propis de la infantesa i del procés de maduresa i autosuperació en forma de conte. Una història de creixement personal que pren elements dels contes i llegendes més clàssiques i les combina amb tocs imaginatius i personals.

SINOPSIS:
Els mons de Coraline ens explica la història d’una nena d’onze anys que busca el seu lloc en el món. Quan els seus pares es traslladen a un enorme casalot situat enmig del no-res, Coraline se sent sola i avorrida. Els seus pares estan molt enfeinats acabant un catàleg de flors i no tenen temps per prestar-li gaire atenció. Així, ella decideix llençar-se a l’aventura per explorar els voltants de la nova residència i conèixer els seus nous veïns del Pink Palace Apartments (que ocupen la resta d’apartaments en què ha estat dividit el gran casalot). Però quina sorpresa s’enduu quan, enmig de la seva tasca d’investigació, descobreix una petita porta segellada. «On deu portar?», es pregunta... Les ànsies per descobrir un món ple de noves possibilitats, de divertiment i fantasia, la condueixen a viatjar a través d’aquesta porta. Al final d’un llarg passadís fosc hi descobreix un món paral·lel gairebé mimètic a la seva realitat quotidiana, un món que reuneix gairebé tot el que ella podria haver somiat: tota l’atenció d’uns pares, pràcticament idèntics als seus, i un dia a dia ple d’estranyes rareses que la deixen bocabadada. Però malauradament res no és el que sembla, tot ésser vivent d’aquesta “altra realitat” té botons en comptes d’ulls, i si ella vol quedar-s’hi també se’ls haurà de cosir. Llavors tindrà una decepció quan tot allò que sempre havia desitjat deixa de ser un bonic somni i es converteix en una amenaça per a la seva pròpia vida i per a la d’aquells que estima. L’única manera de poder sortir de tot plegat serà reunint tot el valor possible i, superant els seus temors, serà només així com Coraline podrà recuperar els seus pares i, amb ells, la seva vida real.

D'altre banda, em va recordar altres pel·licules, com Mago de Oz, Mary Poppins i Alicia al païs de les meravelles, ja que totes aquestes la protagonista es trasllada a un món fantàstic. Però sincerament aquesta pel·licula m'ha encantat, per el contingut i la forma (fet amb stop-motion).

Crec que amb aquesta pel·licula de forma indirecta o en segones ens fa reflexionar sobre la nostra vida, com a joves que també tenim els nostres problemes i les nostres imaginacions per abadir-nos de la nostra realitat qüotidiana, una realitat pasada, potser dificil...