L’essència de la història és compartida per novel·la (Neil Gaiman) i film dirigit per Henry Selick. Aquesta ens fa viatjar pels mons de fantasia interior d’una nena d’onze anys.
Aquestes fantesies són un retrat dels temors propis de la infantesa i del procés de maduresa i autosuperació en forma de conte. Una història de creixement personal que pren elements dels contes i llegendes més clàssiques i les combina amb tocs imaginatius i personals.
SINOPSIS:
Els mons de Coraline ens explica la història d’una nena d’onze anys que busca el seu lloc en el món. Quan els seus pares es traslladen a un enorme casalot situat enmig del no-res, Coraline se sent sola i avorrida. Els seus pares estan molt enfeinats acabant un catàleg de flors i no tenen temps per prestar-li gaire atenció. Així, ella decideix llençar-se a l’aventura per explorar els voltants de la nova residència i conèixer els seus nous veïns del Pink Palace Apartments (que ocupen la resta d’apartaments en què ha estat dividit el gran casalot). Però quina sorpresa s’enduu quan, enmig de la seva tasca d’investigació, descobreix una petita porta segellada. «On deu portar?», es pregunta... Les ànsies per descobrir un món ple de noves possibilitats, de divertiment i fantasia, la condueixen a viatjar a través d’aquesta porta. Al final d’un llarg passadís fosc hi descobreix un món paral·lel gairebé mimètic a la seva realitat quotidiana, un món que reuneix gairebé tot el que ella podria haver somiat: tota l’atenció d’uns pares, pràcticament idèntics als seus, i un dia a dia ple d’estranyes rareses que la deixen bocabadada. Però malauradament res no és el que sembla, tot ésser vivent d’aquesta “altra realitat” té botons en comptes d’ulls, i si ella vol quedar-s’hi també se’ls haurà de cosir. Llavors tindrà una decepció quan tot allò que sempre havia desitjat deixa de ser un bonic somni i es converteix en una amenaça per a la seva pròpia vida i per a la d’aquells que estima. L’única manera de poder sortir de tot plegat serà reunint tot el valor possible i, superant els seus temors, serà només així com Coraline podrà recuperar els seus pares i, amb ells, la seva vida real.
D'altre banda, em va recordar altres pel·licules, com Mago de Oz, Mary Poppins i Alicia al païs de les meravelles, ja que totes aquestes la protagonista es trasllada a un món fantàstic. Però sincerament aquesta pel·licula m'ha encantat, per el contingut i la forma (fet amb stop-motion).
Crec que amb aquesta pel·licula de forma indirecta o en segones ens fa reflexionar sobre la nostra vida, com a joves que també tenim els nostres problemes i les nostres imaginacions per abadir-nos de la nostra realitat qüotidiana, una realitat pasada, potser dificil...
Simon Rattle tria La consagració de la primavera en el seu debut com a director de la Filharmònica de Berlín. L'orquestra és a la fossa i sobre l'escenari més de 250 escolars es mouen al ritme de la música de Stravinsky en una coreografia creada per a ells per Royston Maldoom. Hores, dies i mesos de treball acabaran en un experiment artístic i pedagògic únic en el món. Un llarg camí fins que comencen a apreciar el valor de la representació col·lectiva i l'entrega, a abandonar-se a la música i a utilitzar el cos per expressar-la. 
