PRIGIONERI
Pot ser que no entengueu res del què passa. Molt probablement pensareu que hi pinto lligat a una columna. Però perquè ho entengueu us haig d'explicar la meva història i de seguida ho entendreu.
La veritat és que no sabria dir-te com hem va arribar aquest moment. Em poso a pensar... i, simplement, recordo.
Al principi, mirava incrèdul a la noia que m'havia de portat. Jugava. Era la meva rival i alhora premi. Jo, segur de perdre sempre.
Quina sorpresa vaig tenir! Trobar-la un matí al'habitació! No recordo quan feia que estàvem junts. Només sé que la vaig veure llavors, per primera vegada, al meu costat. Però no feia bona cara, ja no era com temps passats, que malgrat tot m'agafava i ens uniem. Ara tot ha canviat tant.
Com va arribar a aquest estat? La veritat, no sabria explicar-ho. Només sé que allò que era bell, harmoniós es va anar tornant deforme, insofrible. El perfecte com distant, el diví perquè llunyà, es va fer cada dia més maldestre, vulgar, quotidià...
Però recordo uns fulls, uns fulls que tenia sobre la taula, que parlaven d'aquest projecte i vaig llegir. El nom que hi havia em sonava, s'assemblava al meu. Jo seria exposat! No m'ho podia creure, tants anys per acabar així.
Sabeu? Fa molt temps que era allà, amb ella. Cada any, cada mes, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon... Però ara veig, sarcàstic, com m'ha estimat, de seguida que ha pogut m'ha apartat del seu costat.
I mireu ara on sóc. Davant vostre, avergonyit, ja que em veieu quan abans ningú més que ella em veia. Ara ploro, lamento, allò tant típic de quan et separes d'algú que ha sigut part de tu.
Ara aquí lligat m'adono de les desgràcies, mentides, farses, la mala vida que li he donat.
Cada dia que ve, la contemplo, la seva bellesa, pura, adorable, distant. I ella, fa com si no hagués passat res. S'acosta i em parla, m'explica les novetats i jo li vull explicar les noves d'un pobre idealista, li vull parlar del passat ja que aquest temps que porto lligat a la columna em provoca opressió. Això m'ha servit per reflexionar, ara sé el que ella patia per la meva culpa, vull tornar amb ella, i demanar-li perdó. Però mai em respon i les altres peces de roba em miren i riuen, es burlen de mi.
He perdut la dignitat, i només et demano, tu que encara pots, que no et deixis marcar pel pes de la roba, ni pel que pot arribar a ser d'opressora, sabent que arribem a ser una càrrega i que et fem presoner del concepte de la roba en la vostra societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada